Enlunábamos


Quiso la noche que noche fuésemos


también nosotros, térreos

cual la sombra y cual los animales

que desnudos vagan tras el deleite.

El aire, de tu pecho a mi pecho,

de profundas sales cargó;

corríamos en fuentes abismales;

enlunábamos islas de olvido.

Pobre si entendida según la luz,

expandido se había nuestra vida

en una ardiente, oscura flor.

En la Aventura, todo cambiaba:

si me mirabas, no era yo;

si reías, no eras impura






La nit volgué que fóssim nit

nosaltres mateixos, terrals

com l'ombra i com els animals

que erren nus, caçant el delit.

L'aire, del teu pit al meu pit,

es carregà de fondes sals;

corríem en fonts abismals;

enllunàvem illes d'oblit.

Pobra, entesa, la nostra vida,

segons la llum, s'era expandida

en un ardent, obscura flor.

Tot canviva en l'Aventura;

si em miraves, no era jo;

si reies, no eres impura



X___Carles Riba. De Salvatge cor. (Trad de José Batlló)


Comentarios

Entradas populares de este blog

El sabor de la manzana

Mujeres (Manuel Vilas)

Le temps detruit tout